Russian Caravan (cinc vistes de Moscou)

Els viatgers arriben a l’aeroport terroritzats per llegendes urbanes que els comuniquen en els dies anteriors a la partença: la criminalitat (necessitat de proveirse d’una bossa interna per dur el doblers o rubles i targetes i passaports), els preus (g)astronòmics (això serà cert), la dificultat de comunicar-se amb els habitants del lloc (això serà relatiu perquè tenim la bona sort d’anar a viure a casa d’un venecià-milanès que fa més de cinquanta anys que viu a Moscou, el Sr. Sandretti i la seva companya, Cristina, i ens il·luminen sobre els misteris de la ciutat. La “gran ciutat”, que deien els cronopios). Alberto Sandretti va arribar a Moscou com estudiant el 1956, poc després de la mort d’Stalin. Acabats els estudis va treballar com intèrpret. Va col·laborar amb la FIAT quan els fabricants de cotxes de Torí es van instal·lar a la URSS. Després va començar a treballar per una empresa d’instal·lacions elèctriques. Va comprar unes accions i quan el propietari es va jubilar, ell se la va quedar. Ara continua treballant d’esma. (té 75 anys!), perquè no té ganes de jubilar-se, no serveix per jugar amb la néta que té a Milà, però aquí ja no treballa i viu amb la curiositat d’abans. Aquest país –diu– ha canviat massa. Com tots.

A l’aeroport un control de passaports època Breznev. D’una lentitud exasperant. Als monitors de tv (com els del metro de Barcelona) ens dóna la benvinguda Nicole Kidman, després Jodi Foster, finalment Jenifer López. En bona companyia? Fan venir ganes de tornar-se’n. Publicitat de la Volkswagen i d’altres marques alemanyes. La Chiara passa el control sense dificultats. La funcionària es mira i es remira el meu passaport, l’aixeca fins l’alçada dels ulls i compara la foto amb la meva cara. Al passaport espanyol tinc una foto del 2001, amb barba. Crida la supervisora. Finalment, després d’una anàlisi a fons i d’haver ensenyat la foto del DNI, em deixen passar. Benvinguts a la URSS!

1. Les meravelles del Metro

És famosa la bellesa de les estacions del Metro de Moscou. Tothom en parla. Guies i visitants, excomunistes i ultradretans que vénen de turisme. No sé si la paraula “bellesa” és l’adequada. Són imponents, pensades per meravellar l’usuari. Que si, a més, era ciutadà soviètic, devia ser una bona raó de satisfacció i d’orgull davant el món corrupte capitalista. Tenien raó. Les estacions del Metro són imponents. Però són guarnides amb una decoració absolutament passada, de pèssim gust. Les millors són les que tenen murals amb episodis de la revolució, o bé a l’exterior, murals esculpits amb temes elementals d’exaltació de la nova societat soviètica. Un dia vam dinar una mena de gosset calent sota una imponent efígie de Lenin (érem a la Biblioteka Imeni Lenina i tocava. A la superfície el monument a Dostoievki, nosaltres reescrivint les Notes des del subterrani). El millor del metro és el servei: un comboi cada dos minuts, els vagons ocupen tota l’estació i, fins i tot a l’hora punta, viatges amb gran rapidesa i comoditat. Les masses que l’omplen són literalment abassegadores. L’estructura és una línia circular i altres onze línies que la creuen en totes direccions, que et permeten arribar a les quatre puntes de la ciutat en pocs minuts. Els túnels de descens a les estacions són una meravella de la tècnica enginyera soviètica. Vam baixar a una en la qual l’escala mecànica d’immersió tenia més de 100 m. La primera vegada que baixes a gran velocitat per una escala mecànica que et porta a les entranyes de la terra, tens un petit ensurt. De seguida es converteix en un joc de vertígen. Com una mena d’esport d’aventura.

Tot està escrit en cirílic. Cada cop que agafem el metro requereix fer una operació mental considerable: deduir els noms de les estacions, segon els cartells bilingües de la guia que portem. Després endevinar els enllaços. Les estacions d’enllaç tenen nom diferent segons de quina línia són. I per fer el transbordament no hi ha passadissos horitzontals, sinó que has de pujar fins gairebé la superfície, on hi ha les taquilles, i tornar a baixar fins a l’estació de l’altra línia. Sort de les escales mecàniques. Quina confusió!

El que fa impressió és la gent: quina tristesa. Cares serioses, tristes. Cares de gana. Ambient de pesantor. Tothom vestit de negre o colors foscos. Algun militar ros amb immensa gorra de plat. Quin contrast amb el luxe del carrer. Els cotxes luxosos. Crec que la Mercedes Benz fabrica models especials per als oligarques russos. Hem vist un model de Mercedes amb aspecte de landróver, que no havia vist enlloc.

2. Estructura urbana

L’estructura de la ciutat és com la de les línies de Metro: un cercle immens que traça els límits de la ciutat amb un gran autopista urbana que l’envolta. Les cues de cotxes, els embussos (ens havien avisat!) són de proporcions mastodòntiques. En punts estratègics de la gran rotllana hi ha els set gratacels programats per Stalin a finals dels anys quaranta, per emular els edificis de les grans ciutats nordamericanes, en especial Nova York. Són edificis tristos, immensos, encara amb l’estrella a l’extrem més alt (per parar els llamps?) i un gran segell amb la falç i el martell enmig de la façana. Els carrers són així des dels anys quaranta. Moltes de les avingudes que creuen la ciutat en diverses direccions tenen més de 7 carrils a banda i banda. En un país que pràcticament no tenia cotxes privats, sembla un disbarat enorme. Ara són pleníssims de cotxes que circulen, quan poden, a gran velocitat. La major part del temps, aturats, gastant petroli del Càucas. Em diu Sandretti que a l’inici hi havia una andana central amb terra, que servia per, en cas de necessitat, fer circular els tancs i posar ordre. Són d’unes dimensions només útils per anar-hi a passejar amb tanc o MIG 21. Quan encuriosit li pregunto a Sandretti “per què les van construir amb aquestes dimensions?”, em contesta sorneguer: “El model és Roma”. Ara hi caic (ho havia legit a la guia): Moscou és la tercera Roma (la segona Bizanci-Constantinoble, Estambul).

3. Est i Oest. Ciutat nòrdica de l’Àsia central.

És una ciutat (una societat?) esquizofrènica. Miren cap a Europa, però tenen darrera, a les espatlles, la gran immensitat d’Àsia. L’estepa i la tundra. Però participen a la tortura del festival l’Eurovisió. Això defineix aquest país (i ciutat) que vol passar per refinadíssim (i ho és), però que viu (sempre ho ha fet) en l’excés del luxe asiàtic. Unes dimensions que no tenen sentit per a nosaltres. Ens convida una executiva, que és la representant de Furla (espònsor de la Chiara), a sopar en un restaurant xinorus. Ens envia el seu xòfer al volant d’un flamant Porsche 708. El restaurant té preus exhorbitants, i el menjar no és gaire bo. Una ampolla de vi blanc, normalíssim, del Veneto, 80€. Oxana –així es diu, com la dona de fer feines de Venècia– controla, des d’un despatx de 3000 m2, trenta empreses de moda italiana. Li surten els diners per les orelles. La bossa de mà on guarda les targetes de crèdits i una pila de rubles és guarnida amb diamants. Ens sembla de ser en un episodi encara no filmat delsSopranos. L’ostentació i el mal gust aquí són la norma. El restaurant, de tant luxós que vol ser, és desagradable. T’ofega. A la taula veïna on fan un sopar de negocis, entre vuit, mentre esperaven que arribessin els altres convidats s’han polit 3 ampolles de cava francès. Del de debò. Som immersos en el luxe asiàtic.

4. El poder i els nous rics

El més xocant d’aquest món és el buit integral, moral. La representació del poder. Visitem la Plaça Roja. La mateixa estructura del poder ha controlat aquest país des dels temps d’Ivan el terrible, i encara em quedo curt. Una oligarquia, tancada al palau del Kremlin, amb pocs contactes amb el poble, només intentant conservar la cadira i el poder. El setial. Els mateixos que van controlar aquest país durant 70 anys, ara el controlen des de la conxorxa de l’oligarquia de les màfies i el nou poder econòmic. Destruccions i construccions. La desharmonia. Entrem en una llibreria buscant, santa innocència, pòsters de la revolució. No hi ha res de res. Només fotografies de Medved. Al mateix lloc on devien ser fa pocs mesos les de Putin, i abans Ieltsin, Gorbatxov, Andropov, Breznev, etc, etc, etc.

Som a Moscou per la inauguració de les tres exposicions dels Kabakov, amb qui la Chiara ha fet un parell de grans exposicions a Palerm i Venècia. Il ritorno in patria. Grans instal·lacions a tres espais moscovites, el Museu Pushkin, el “Garatge”i “Winzadov”, una antiga fàbrica convertida en un conjunt de galeries d’art (i botigues. Som a Rússia!). Ha portat “The Gates”, “The Life of Flies”, “The Toilet”, “The Tennis Games”, “Alternative History of Art”. Ens conviden al sopar VIP d’inauguració, al qual també assisteix Roman Abramovich, propietari del Chelsea. Security is tight. Va amunt i avall amb un petit exèrcit de 40 securates. La seva amant actual és Daria Zhukova. Li ha regalat l’edifici on sopem, el qual acaben de restaurar. És el garatge d’autobusos Bakhmetevsky, construït per Konstantin Melnikov. Seu al meu costat un milonari de Nova York, que es presenta com a “unemployed collector” (col·leccionista a l’atur). Amb el desastre de les empreses de Wall Street d’aquesta setmana es passa tota la nit al telèfon. En té un, de telefonet, que li ha deixat “algú del Kremlin”. Menjar horrible, que arriba fred a taula. Només valia la pena el salmó fumat i el vodka. Ple de beautiful people, i gent del món de l’art, artistes galeristes, crítics. El color del diner aplicat al sistema de la venda de fum: idees i objectes. Muntatges. Instal·lacions. Per sort hem arribat amb un taxista que ens ha fet tocar de peus a terra. Conduïa un Lada que no tirava a les pujades. Era d’Azerbaijan. Fumava com un carreter. El sistema dels taxis d’aquesta ciutat és ben sorprenent. Hi ha els – pocs– taxis oficials, de color de gos com fuig. Però t’estàs dret a la voravia i al cap de pocs segons s’atura un cotxe amb els vidres fumats. És un taxi privat. Has de negociar el preu del trajecte que vols fer. Sandretti aconsegeuix preus boníssims. Nosaltres, que no parlem rus, no tant.

5. Botigues i cases

És sorprenent l’estructura dels carrers. No hi ha espai per al senyor esteve local. Els edificis de pisos no tenen espais per botigues a la planta baixa. Suposem que és degut a la supressió per decret de l’activitat comercial. Els passadissos subterranis d’entrada a les estacions, o bé els que serveixen per travessar les autopistes urbanes de 14 carrils, estan plens de botiguetes petitíssimes. Venen mitges, mitjons, barrets i guants, bijuteria, vasos i tasses, caramels, falses icones, etc. Poca varietat, i a tot arreu el mateix, productes plàstics, poc atractiu. Ciutat de contrastos. Passes de l’homologació internacional més anodina de les galeries GUM, que són iguals al passeig de Gràcia, la Cinquena Avinguda, els Champs Elyseés, amb les botigues de rigor de la gran moda i els estris de luxe francoitalians (chanel, prada, etc), a la banalitat de botiguetes per passar l’estona o assistir necessitats molt elementals. Molts dels súpers són oberts 24 hores. I diuen que estan ben provistos, però a preus brutals.

Un barri de Moscou, entorn de l’Arbat i una mica més enllà, està ple de cases d’escriptors. Visitem la de Marina Tsvetaeva. Tot fals, perquè la casa es va convertir en casa comuna després del 1917. Ara tota restaurada no fa ni patxoca. Ens l’ensenya una guia que no parla ni una paraula d’anglès. Entenem que tots els objectes, fotografies, són de la família del marit. Res d’ella. La de Txèjov està tancada fins a les 14. Anem a visitar la de Màxim Gorki. Imponent casa modernista que va ocupar els últims anys de la seva vida. És impactant la passió que tenen els russos pels seus escriptors. Malgrat els maltractes, els canvis de règim, conserven per ells una adoració infinita. Potser ara entenc millor Nabokov.

La nostra brevíssima travessa de Moscou amb la Russian Caravan, un dels tes (xinesos) més exquisits, arriba a la fi. I ara és l’hora que passen pel cap tots els tòpics sobre Rússia i la URSS: Back in the USSRFrom Russia with Love, ensaladeta russa (que a la mili franquista era “nacional”), filet rus (és a dir les antigues hamburgueses), l’acudit de l’Eugenio (“muchos rusos en Rusia”) el “rus” (un pastís exquisit de la pastisseria Can Massot de La Bisbal), la banyera de la russa, (una cala a Calella, on s’hi banyava conilla una russa blanca), els russos blancs, la ruleta russa. Potser el més exacte de tots: les muntanyes russes. Quins dies d’impressions en contrast. Aquest país viu en l’oxímoron. A les 4,30 del matí ens ve a buscar per anar a l’aeroport el xòfer armeni Giorgiev, que ens ha proporcionat Sandretti. Travessem la ciutat adormida, tal com la vam veure la nit d’arribada, quan Giorgiev va tenir la gentilesa de dur-nos fins a les envistes del Kremlin nocturn o la catedral de Crist Salvador. Quina diferència veure els mateixos indrets quan ja tens una mínima idea del lloc. Tot té un altre sentit. Quin?

Enric Bou
Moscou, setembre 2008

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s