Japoneries

El viatge

Comença a l’inrevés. Viatjant cap a l’Extrem Orient des dels EUA ho fem en direcció Oest. Això fa que vivim un dia sense nit. Sortim a la 10 del matí hora de la costa Est, d’un divendres 19 d’octubre del 2007 i arribem a Tòquio a les 13, però de l’endemà, dissabte 20 d’octubre. Em sento una mica Philleas Fogg. Hem perdut un dia. Al retorn recupero part del “temps perdut”: surto de Tòquio a les 15 i arribem a Atlanta a les 14 del mateix dia. En enlairar-nos s’ha fet de nit, però de seguida ha sortit el sol i hem tornat a començar el mateix dia. Perseguir el temps. Em fa pensar fins a quin punt el temps és una convenció. Si t’estàs quiet tot està controlat i no et balla el cap. El problema és quan comences a bellugar-te.

Indestriable

Què us diré d’aquest país misteriós, impenetrable, fascinant i tecnologitzat? Només tòpics. Que tots són veritat, però que amaguen un secret indestriable. Arribem cecs i tornem sords. Cap possibilitat de comunicació, malgrat haver anat a sopar amb japonesos o haver tingut llargues converses amb un professor de literatura, especialista en Ezra Pound, gran admirador de Bas-ho. Aquest és el signe del viatge: la incomunicació. Com si fóssim en un vell film d’Antonioni o Bergman. Els japonesos parlen l’anglès poc i malament. I això que l’estudien a l’escola durant vuit anys. Però estudien l’anglès en japonès. Com nosatres estudiàvem el llatí. Així no hi ha qui el parli. Poden llegir paraules, entendre un cartell, però no poden dir ni un mot. Hi ha alguna publicitat amb paraules en anglès, voltades de text en japonès. Una de les millors imatges és la dels japonesos, callats i ordenats, viatjant en metro o tren, en silenci, sempre sols, sense parlar amb ningú, molt pocs llegint, gairebé tothom endormiscat. Em pregunto com fan per despertar-se a temps, quan arriba la seva estació.

Dimensions

Que tot és molt petit i viuen molt apretats. És veritat que em sembla de ser a Lil·liput. La pica del lavabo m’arriba als genolls. Les cases són de mida miniatura. Però mai no havia vist uns gratacels tan imponents i de mesura faraònica. Tot és nou i llampant, no hem vist cap edifici de més de seixanta anys, llevat d’algun temple a Kyoto, o els edifics del Palau Imperial. Els museus són imponents. El Mori Museum és al pis 52 i 53 d’un gratacels, cosntruït per Gluckman Mayner Architects, amb unes vistes circulars de Tòquio que són més que espectaculars. De nit, m’agrada el riu de llums vermells dels frens dels cotxes que, com un riu de sang, entra dins la ciutat.

Un altre és el MOT Museum (Museu d’Art Contemporani, on la Chiara ha fet la seva exposició): un edifici imponent de pedra, acer, vidre i fusta, construït per Yanagisawa Takahiko. Sembla més gran que el nou MOMA, amb espais de dimensions colossals.

Moderns i Antics

Que els agrada molt la tecnologia i que són molt tradicionals. El shinkansen “tren bala” viatja a més de 160 km. per hora. Hem anat de Tòquio a Kioto (370 km) en dues hores vint minuts. És un país molt tecnològic, que té una autèntica obsessió pels “gadgets” i les noves tecnologies. Un dels detalls més divertits el trobem en els lavabos: el seient està calent, perquè té un petit radiador incorporat, i té, a més, un bidet que et permet dirigir un raig d’aigua calenta (mal m’està dir-ho) al cul o al sexe. Pel davant i pel darrere. Som a l’Àsia i hi ha un atenció per la higiene molt diferent. A l’Índia també tenen uns aparells molt menys sofisticats per netejar-te el cul: fan servir una mànega d’aigua o un perol. No fan servir el paper higiènic. No es pot menjar amb la mà esquerra, impura, perquè ha tocat les “parts” intocables. Aquests seients de lavabo japonès tenen una sèrie de comandaments per efectuar diverses funcions, la meitat de les quals no entenc, perquè es necessita un títol en enginyeria per poder-los fer funcionar. Tots els dies ens hem mogut en metro i molt poques vegades en taxi (és caríssim). La xarxa de metros d’aquesta ciutat és imponent. Els japonesos són uns fanàtics dels trens. Clar, és una ciutat de 34 milions d’habitants i millor fer-ho així que no pas amb cotxe. Tot funciona a la perfecció. Els trens i metros són d’una puntualitat excepcional. El plànol, el primer dia, et desanima. Però en poques hores dominem la situació i esdevenim experts de la xarxa.: un sistema hiperracional, a partir de la combinació de números (de les estacions) i colors (de les línies) i noms (de les estacions i línies), fa que sigui impossible perdre’t en aquesta urbs mastodòntica, pura megàpolis, on no hi ha ni tan sols un paper per terra. Ni una paperera. La brossa te la menges.

Hi ha una companyia dels metros de Tòquio. Les línies d’aquests es combinen amb les línies JR (Japan Railways) i si fas transbord has de comprar un altre bitllet, i també hi ha línies privades (encara un altre bitllet).

Malgrat el caos aparent moure’s per aquesta ciutat és facilíssim i molt ràpid. Els pànols són autèntics poemes visuals que entenem per empatia.

En contrast, els temples són abundants i molt elegants. Es nota la presència d’una religió xintoista (i budista), de gran intensitat, inserida en la vida quoatidiana sense gaire escarafalls. Passen per un temple, escriuen en un paperet un desig i el pengen d’un arbre del recinte. O bé, paguen uns diners, toquen la campana, piquen ben fort de mans i, amb les mans juntes, a la catòlica, fan una petita reverència amb el cap i es concentren a fer una petició als déus. Perquè els japonesos usen la religió amb un gran sentit pràctic. Un altre dels tòpics certs sobre el país diu que el japonès neix xintoista, es casa com a catòlic, i mor com a budista. És així perquè troba els rituals de les bodes catòliques molt més espectacular que el xintoista, massa rígid. La veneració pels avantpassats del budisme li va bé per morir en pau. De fet, a tots els hotels per on hem passat, hi ha grans anuncis d’ofertes de cerimònies de casament. A l’East 21, on estàvem, hi havia fins i tot una botiga dedicada a vendre (llogar?) vestits de núvia.

Menjar exòtic

Que el menjar és molt exòtic, amb varietats pures del que ens fan menjar a Occident: sushi, tempura, sopa de fideus, tofu. Sí, però al cap de poc et vénen ganes de menjar un bon bistec. En tornar a casa la primera cosa que faig es preparar-me una bona truita de patates. L’últim dia vam visitar el mercat del peix que totes les guies turístiques destaquen com la gran atracció etnològica. Altament decebedor. El Born més gran. Una distracció per a turistes ianquis, que no han vist mai un peix viu, acabat de pescar i amb cap. En la societat cloroformitzada en la qual viuen, els estalvien aquestes escenes horribles.

Espai

Que tenen un estranya relació amb l’espai i el respecte per l’antic. Tòquio és una ciutat de nova planta, de la qual només queden uns quants edificis antics (el palau del emperador, entre ells), perquè van ser arrasats per les bombes nordamericanes durant la II guerra mundial, i els altres es van cremar o van caure en els terratrèmols que tan sovint es produeixen aquí. Però això és l’excusa. A Ginza i a qualsevol zona amb carrers comercials d’aquesta ciutat de Tòquio, el més impressionant són les parets plenes d’anuncis il.luminats, amb pantalles de televisió que passen anuncis, semblant a Times Square de Nova York, però multiplicat per cent. Guiats pel xintoisme tenen una atenció primordial per la natura. Dins de les cases són capaços de construir autèntics parcs naturals amb quatre plantes i dues pedretes. El ryokan on ens vam hostatjar a Kioto tenia un pati interior obert als quatre vents de poc més de dos metres quadrats que amagava tot un món. La banyera i el pati era la part més important i de dimensions més grans, d’aquest minúscul hotel tradicional japonès en el qual dormíem per terra.

Cortesia

Que són d’una extraordinària educació i d’una cortesia que a nosaltres ens sembla exagerada. A l’entrada dels restaurants hi ha una cortineta que et fa abaixar el cap. Això t’obliga a fer com ells, que sempre et saluden amb reverències. Al tren shinkasen, quan passa la noia amb el carret de begudes i entrepans, cada cop que entra o surt del vagó es gira, mira tothom i fa una reverència amb un somriure càlid. Et penses que ets qui sap què. Però és així a tot arreu, al restaurant, a l’hotel corren a obrir-te la porta, fan de tot per contestar les preguntes – malgrat la incomunicació en l’anglès indesxifrable que parlen–. Quan entres en un restaurant et reben amb grans crits (l’únic moment que criden) “Irashaimase!!!”, que vol dir “benvingut”, i amatents et busquen un lloc per seure.

Aïllament

Que viuen en un aïllament colossal. Això és una illa. Ho sents tothora. És una societat uniforme, molt racista, on els estrangers són relativament benvinguts. S’entén que poguessin passar més de dos-cent anys, de 1863 fins el 1854, aïllats del món. Es va acabar quan els black ships nordamericans del comandant Matthew Perry es van presentar a la badia de Tòquio i, després d’una difícil negociació, va aconseguir que els japonesos obrissin alguns ports al comerç exterior per fer tractes amb la resta del món.

Aquí va iniciar un vertiginós procés de modernització, d’industrialització, de democratització, fins convertir-se en un dels primer països del món per la puixança econòmica.

Europeus a Tòquio

Dimarts passat ens van convidar a sopar en un restaurant situat a l’últim pis d’un gratacels. Ens hiu va convidar un jueu sefardita, d’origen espanyol que encara parla en “ladino”, la llengua dels jueus espanyols, expulsats el 1492. És un gai extraordinari que es fa dir “Johnnie Walker”. El restaurant es diu “Bice”. I a prop de casa a Barcelona, a Consell de Cent -Rambla Catalunya, n’hi ha un d’igual. És una minicadena italiana, de Milà, que en té quatre o cinc a tot el món. La vista des d’aquell restaurant era imponent. Vèiem la ciutat als nostres peus i semblava un espectacle de film futurista, com de “Blade Runner”. Al lluny, uns focs artificials els vèiem per sota del nostre nivell de visió. Els acudits ens van tornar a Europa, a un món menys rígid, amb possibilitats de comunicació. Johnnie Walker és sefardita, la seva família va arribar des de Turquia al Japó, abans de la guerra. La família feia negocis entre el Japó i Mantxúria abans de la guerra. Parla en un espanyol del XVII bastant graciós. El seu avi tenia cases a Capri, Milà, Treviso. De jove, cada estiu el passava a Itàlia. I com a bon jueu té un sentit de l’humor corrosiu envers els del seu llinatge. Ens conta un acudit: una dona jueva comprava cada setmana una llauna de menjar per a gossos. El botiguer, sabent que no en tenia cap, li preguntà: “per què la compra?” La dona li contestà que era per al seu marit, que li barrejava amb altres menges i així estalviaven una mica. Així cada setmana. Després de sis mesos de no veure-la, el botiguer li pregunta: “com és que fa tan de temps que no venia?”. “Oh, és que va morir el meu marit”. “Ja li ho deia jo, que no li donés menjar de gos”. “No, no va ser això. S’estava enmig de la carretera llepant-se els collons i el va envestir un camió.” Un italià del grup n’explica un altre que li van contar a Israel: “Hitler es va suicidar quan va rebre la factura del gas.”

Quin temps, el canvi climàtic. Dissabte passat a Tòquio vam ser castigats per un tifó, huracà o cicló en la versió de l’Extrem Orient. Avui a Providence tenim l’huracà Noel. La fi del món s’atansa. Per consolar-nos recordo un text en “ladino”:

Por una Ninya 
(cançó de Sofia, Bulgària)
Por una ninya tan fermoza
l’alma yo la vo a dar
un kuchilyo de dos kortes
en el korason entro.
No me mires ke’stó kantando
es lyorar ke kero yo
los mis males son muy grandes
no los puedo somportar.
No te lo kontengas tu, fijika,
ke sos blanka komo’l simit,
ay morenas en el mundo
ke kemaron Selanik.

Des del Japó llunyà aquests mots em tornen al Mediterrani. A altres temps i espais, a una concepció del món llunyana, però que encara entenem. Comprensible i destriable.

Enric Bou
(Novembre 2007)

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s