El dret de l’inrevés

Caràcters, 31. 2005

Jaume Subirana, Adrada. Gosar poder ser fort, Barcelona: Edicions 62, 2005. 173 ps.

Un dels propòsits que ha guiat Jaume Subirana en bastir aquest volum insòlit és “la recerca d’una suma de relats parcials amb prou parts perquè arribés a semblar personal”. Fragments de vida i de vides se’ns presenten en caleidoscòpica organització, seguint un ordre invers, diluït en el caos dels mesos, llegits en el retrovisor de la memòria. La substitució per breus títols de les obligades dates crea un efecte desorientador. O reorientador. L’atenció no és en el progrés d’una existència, sinó en l’ambigua i inquietant monotonia de les obsessions. Per això Subirana juga amb la seva passió més forta: la literatura. Com a actor i espectador. Degustador. Ben pocs exemples podem trobar en la literatura catalana del temps d’una major passió per viure-la i escriure-la. Testimoni lúcid d’una jungla de llengües i contradiccions. Alça el diapasó contra el conformisme i l’arribisme impagable.

Dins de la literatura més recent, els autors festegen amb la noció d’autoficció i es despullen als ulls del lector. Els textos de l’autobiografisme, els diaris, dietaris, els quaderns de notes, les cartes, les autobiografies o les memòries “acaben sent força menys indiscrets o impúdics que tot el gruix de la poesia o la ficció narrativa, teatral o guionada que s’escriu”. Fa l’ullet a la baquetejada classe literària local: inicia el text amb una cita de Carner, el subtítol evoca un poema famós i gramàtic de Ferrater. Els mesos es desfan, no en dies, sinó en temes dels dies. El dietarista Subirana ens provoca interrogants i apunta somriures, complicitats i luciditats. Un sentit religiós, una vida de família: les filles il·luminen els dies. Client freqüent de restaurants japonesos –sense que li calgui donar la recepta– opina sobre gastronomia, l’anècdota per introduir sempre una categoria enginyosa. O també la incomoditat de ser català, contra el cofoisme beneitó i ben estès, benentès, i contra el centralisme paquidèrmic.

És un dietari de poeta. Dietari d’escriptor. Que conta le visites a d’altres països, el problema de la traducció. Que s’emmiralla en col·legues dietaristes (Miguel Torga) o basteix una crítica il·luminadora de Paul Auster. Exerceix l’autoironia, o l’autocompassió: el ridícul d’una lectura de poemes un dia de sant jordi qualsevol. Algunes anotacions plantegen curiosos diàlegs amb el present: se sorprèn que el Conseller de Cultura de la generalitat valenciana sigui un metge exdirector de l’Instituto Anatómico Forense. “A què es dedica la nostra?” Pot pensar un lector curt de memòria mentre alça els ulls del llibre. Dietari de poeta (retrobem la seva bona poesia): procliu a l’epigrama, a la frase breu, la imatge o metàfora punyent. La frase que cap polític pot somiar de dir o pensar: “com un plat de pisa esquerdat: així sona cada vegada més el català.” Reflexiona també sobre els “blogs”. I obre una escletxa sobre l’entitat del llibre que llegim i sobre el futur dels blogaires. Bufanúvols virtuals? Torracollons de la xarxa? Escriptors d’un nou dietarisme: públic i privat alhora, que convulsiona els paràmetres del que i com hem llegit fins ara.

El dietari, el gènere més privat i autèntic, adreçat a un únic lector, qui l’escriu, el més auténtic, veritable, en summa, autobiogràfic, esdevé a través dels blogs públic i ficcional. El dret de l’inrevés.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s